Logo de la Filmoteca Española

Filmoteca Espanyola

Història del Cine Doré

Cine Doré Cine Doré

El primer cinematògraf de Madrid el va instal·lar, el 1896, un concessionari de Lumière als baixos del desaparegut Hotel de Rússia, a la Carrera de San Jerónimo. Al començament del segle XX les pel·lícules es projectaven en salons, barracons itinerants, teatres o sales d'espectacles. A mesura que va augmentar el metratge de les pel·lícules, es van anar construint barracons fixos en solars buits. La seva estructura continuava sent fonamentalment de fusta, però, de mica en mica, s'hi van anar afegint parets de maçoneria, decorats d'escaiola i ornaments perquè atraguessin el públic.

El Cine Doré és un dels locals cinematogràfics de Madrid i va néixer com un local per fer-hi diverses activitats socials de lleure: el que llavors s'anomenava un saló.

En el seu emplaçament actual del carrer Santa Isabel, 3, al barri d'Antón Martín, s'inaugura el 19 de desembre del 1912 el saló Doré. Tenia capacitat per a 1.250 espectadors i estava format per una planta baixa i dos pisos, un jardí i una sala per a fumadors.

Però és el 1923 quan es construeix l'actual Cine Doré. El projecte datava del 1922 i els plànols estaven signats per l'arquitecte Críspulo Moro Cabeza, sota la promoció de l'industrial Arturo Carballo Alemany. En la construcció del Doré, també va intervenir-hi el mestre Francisco Garriga, especialista en la fabricació de mobles. La llicència de la construcció és del 17 d'octubre del 1922. L'estil modernista que es va adoptar per al Doré era l'habitual en els cinematògrafs d'inici de segle i era coherent amb l'arquitectura que s'estava duent a terme llavors a Madrid.

En els anys immediatament posteriors a la seva inauguració, el Cine Doré va esdevenir bastant famós i el negoci, pròsper. La prova en són les obres que es van dur a terme a l'interior. El desembre de 1924, el llavors llogater (Aurelio Ruiz) va encarregar a l'arquitecte Manuel López-Mora una nova distribució de les llotges a l'última planta i als laterals. Amb gran èxit, es van exhibir al Cine Doré Gloria que mata (gener del 1925), de Rafael Salvador, un documental sobre la mort del torero Manuel Granero; i Frivolinas (abril del 1927), dirigida per Arturo Carballo, empresari del mateix cinema, integrada per diversos números de revista sense esquema argumental i restaurada recentment per la Filmoteca Espanyola.

No obstant això, van ser escasses les estrenes –almenys d'àmbit estatal– que es van fer a la sala. La projecció s'efectuava amb la interpretació dels temes musicals d'una orquestra i uns cors. Entre els principals intèrprets figuraven artistes coneguts d'aquells anys, com María Caballé, Rosita Rodrigo, Eva Stachino, "Ramper" i Miguel Ligero.

L'existència del Cine Doré va arribar a veure's afectada pel declivi gradual del barri d'Antón Martín, que perdria les seves principals funcions i quedaria reduït a un conjunt de serveis: mercats, cinemes, etc.

A partir dels anys trenta del segle passat, el Cine Doré es va configurar com una sala de reestrena, amb dues sessions diàries. Fins que es va tancar, el 1963, va ser un cinema de barriada, conegut popularment com el "palau de les pipes".

Fins al 1982, en què la corporació municipal –emparada pel Pla d'ordenació urbana de Madrid– adquireix el Cine Doré com a edifici d'interès arquitectònic i ambiental que ha de ser conservat, aquest va quedar abandonat, en especial la façana i els murs exteriors.

Després que el comprés l'Ajuntament i se signés l'acord de cessió al Ministeri de Cultura, es decideix destinar-lo a local estable de projeccions per a la Filmoteca Espanyola, i se n'inicia la restauració, amb càrrec a aquest departament, dirigida per l'arquitecte Javier Feduchi. Es conserven els elements arquitectònics i decoratius de l'antic edifici i es construeix una segona sala a la part inferior. El vestíbul central es restaura i s'habilita perquè aculli una cafeteria i una llibreria, respectant-ne l'estructura característica de pati rectangular amb balconada, il·luminat per una lluerna central i al primer pis s'instal·len diversos despatxos. El primer projecte de restauració del Doré data del maig del 1982. Les obres es prolongaran fins al 1989 i el cinema s'inaugura el 28 de febrer del mateix any.

D'aquesta manera, la Filmoteca Espanyola aconsegueix tenir, per primera vegada, un local propi per a les seves projeccions públiques i recupera un dels més antics i característics cinemes de Madrid, dins de l'anomenat eix Atocha-Antón Martín, amb perspectives de consolidar-se com un renovat focus cultural de la ciutat.




Icono de conformidad con el Nivel Doble-A del W3C-WAI. Se abre en ventana nueva Titulares RSS disponibles

© Ministeri d'Educació, Cultura i Esport